Pròxima parada Xinatown

Les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs

Bon any nou a tothom! 

  

Tot segueix igual. La Terra segueix girant i la gent continua igual de crispada per l'Urdangarín, el cas Gürtel mentre la seva butxaca està cada cop més buida. Així que tot i que la cosa sembli que estigui a punt de petar (que ho dubto), de moment els mayes es van equivocar en el pronòstic. 

Com us deia. Tot resta igual. El meu bloc continua sent un vaixell fantasma navegant a la deriva. Amb un total de quatre visites, comptant que dues provenen de la gent que m'estima i la resta de la gent internauta que es cola per error. Les estadístiques continuen sent catastròfiques.

Però alto. Hi ha coses que canvien. Tot i que vaig acabar l'any a l'atur, sense feina estable, (o també dit freelance, pels periodistes que creuen que amb aquesta paraula la seva situació laboral té més glamour) l'he començat treballant. Els únics inconvenients de la nova feina és que faig poques hores i el sou, podem dir que ja no sóc ni mileurista. Ara sóc cinquecento. Una super cinquecento. No cal que us especifiqui quan cobro, oi? Però com que diuen que ara ningú es pot queixar doncs prefereixo no lamentar-me perquè em responguin amb un "almenys tens feina", doncs què voleu que us digui. Mal de muchos, consuelo de tontos...

 
De totes maneres, tot i trobar-nos a les portes del 2012, la meva primera entrada del bloc d'aquest any, i disculpin el retard, em referiré a excursions lúdiques a les quals em vaig dedicar l'any passat quan tenia els matins lliures. Activitats com investigar la part desconeguda de la pròpia ciutat i perifèria, cosa que significa suar la cansalada i gastar molta sola de sabata. No és pas una feina estranya i inusual. L'exemple és que sovint no hi vaig pas sola sinó acompanyada de la Jaumeta, dona per qui sento una gran una devoció. 

Us heu preguntat mai d'on provenen les llibretes, les bufandes, els escorredors, la bijuteria, els clauers que les botigues dels xinesos venen?

 
Amb la Jaumeta l'altre dia vam decidir anar a investigar Mercachina, on hi ha tots els majoristes asiàtics. Vam agafar el metro i cap a Sant Adrià del Besòs. Les tres xemeneies eren els nostres punts cardinals. Vam caminar pel barri obrer abandonat. Ens vam barrejar amb el rebombori de gent que malauradament es deu passar tot el dia al carrer sense res millor a fer. De camí vam veure un pis completament cremat, els entresols, a peu de carrer, estaven molt enreixats. Però a uns pocs metres, el paisatge va canviar rotundament. Les naus industrials immenses i un ritme frenètic ens rebien: Welcome to Mercachina.

 
La primera constatació que vam fer va ser la d'observar que la majoria dels compradors no eren pas xinesos sinó gent d'aquí, sobretot dones pijes amb arracades Tous i metxes rosses que el més probable és que comprin seixanta collarets per dos euros cadascun i el posin a la venda a la seva tenda pija a Sant Gervasi per quinze. El posaran a l’aparador al costat d'una brusa de 90 euros perquè quedi més dissimulat i faci patxoca. Ja me les imagino parlant amb les clientes: “Pues, o sea, fíjate, tengo algo que te pegará mogollón. Me acaban de traer estos collares de diseño exclusivo italiano”.

 
Aquest descobriment a la Jaumeta i a mi ens ha marcat un abans i un després. Ara ens mirem més d'on provenen les peces de roba que comprem perquè si gairebé tot ve del gran monstre asiàtic, doncs millor que no t’aixequin la camisa i molt menys si els que ho fan són quatre espavilats d’aquí. Amb la Jaumeta, cada cop que destapem un cas estafa local ens truquem per comentar-lo. "Avui he vist a la botiga pija de roba de disseny de Gràcia que venia el foulard de Mercachina que vam veure per tres euros i l'etiqueta marcava 18". I malgrat que ja ho hem vist en múltiples ocasions, no ens deixa de sorprendre. 

 
A part de mirar botigues i més botigues a Mercachina també és un bon lloc per dinar. Allí es pot menjar els plats autèntics xinesos. T'agafes una safata i de la gran varietat de quinze plats que hi ha, en pots escollir quatre, més pa dolç, sopa, arròs i Coca-cola. Tot per, com a màxim set euros per persona (amb dret a repetir d'arrós i de sopa tants cops com vulguis). A l’hora d’agafar els plats et trobaràs amb l’inconvenient que no sabràs què és el que et menges però és tan sols un petit detall. De totes maneres, la Jaumeta i jo et recomanen que arrisquis una mica perquè si els hi preguntes als propietaris riallers del restaurant què és cada cosa només et sabran dir: si, no, sopa, pan ( i riuran, és clar)

 
Gràcies a un català que hi havia infiltrat per allà un dia vam poder anar esbrinant què coi era cada plat. El català, empresari, era un fanàtic empedreït del lloc. Ens va explicar que abans el solia freqüentar cada dia, però com que l'empresa s'havia traslladat a Granollers intentava venir almenys un cop per setmana només per assaborir aquell tofo amb verdures. No em podreu negar que té mèrit la cosa.

El local estava ple de gom a gom, els clients habituals són els dependents del voltant. Allí pots apreciar com els xinesos curiosament no beuen res mentre mengen i pots escoltar com xarrupen a tota pastilla l'arrós banyat amb sopa mentre miren el canal xinès de la televisió. La Jaumeta i jo us podem ben assegurar que les escenes dels dibuixos del Chin-Chan no exageren gens. 

 
En aquest lloc et dóna la impressió que no cal comprar un bitllet a Xina per conèixer la cultura. Tan sols cal demanar-te un cafè i observar-los. Observar com no es prenen ni un segon d’oci, com no diuen ni mu, només mengen i quan acaben ràpidament se’n tornen a treballar. Qui sap quin serà el seu plantejament de vida? Qui sap què sabran del país que suposadament els acull. Qui sap si només tenen al cap tornar al seu país? Quin serà el seu somni?

 
Després de dinar, la Jaumeta i jo vam anar al lavabo. Allí ens vam emportar una forta decepció. Des de la finestra es veia el pati interior on hi havia la cuina del restaurant rovellada i bruta on estaven cuinant dins una olla feta pols la carn. El lloc precisament higiènic no era. Si no haguéssim descobert el paisatge de la finestra del lavabo hagués sigut una jornada perfecte. 

  
Al sortir al carrer, un Mercedes 4x4 conduït per un xinès temerari gairebé ens va atropellar. Vam comprovar com no paren d’aparcar i marxar cotxes luxosos. Amb la Jaumeta vam estar mirant unes quantes botigues més. Hi havia una en que hi havia unes fundes de mòbil que m’agradaven però la Jaumeta em va advertir:

  

- Millor que aquí no, són pakistanesos, millor els xinesos pels negocis - I no és pas que la Jaumeta tingui prejudicis segons la procedència de la persona, sinó que ha fet tractes amb gent d'arreu del món i sap qui és millor per lligar i deslligar negocis.

 
Vam intentar anar més enllà de l’horitzó de Mercachina, allí continuava una filera de comerços xinesos. Les clientes majoritàriament eren les gitanes que remenaven i compraven centenars de parells de mitjons i de calces que després segurament els vendran als mercats per un preu que encara continuarà sent força irrisori. Bueno, bonito, barato.

De tornada al metro, vam observar com el sol es ponia rere les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs. Les postes de sol hivernals són les més boniques de l'any. Ara era el torn de les furgonetes dels drapaires i de la gent que intenta subsistir com pot que arriben cada tarda per emportar-se les muntanyes de cartró que s'amunteguen fora les naus industrials.